Per Júlia Massó
Els dies 24 i 25 d’octubre del 2019, a la Residència d’investigadors a Barcelona, es va celebrar la Jornada de Cirurgia de Guerra, l’objectiu de la qual era discutir i reflexionar sobre la controvertida relació entre guerra i innovació científica ja que existeixen diferents cursos de pensament sobre el tema. Mentre uns pensen que els conflictes bèl·lics estimulen el desenvolupament científic pur, altres pensen que els conflictes bèl·lics només afavoreixen les aplicacions d’aquest progrés científic. Tanmateix, des de la perspectiva tecnocientífica contemporània, no té sentit fer una distinció entre ciència pura i ciència aplicada.
La Jornada de Cirurgia de Guerra es va centrar en el període de la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència, on hi ha haver notables avanços en el domini de la cirurgia: en especial, la transfusió sanguínia indirecta per mitjà de flascons hermèticament tancats i el tractament de fractures obertes per mitjà de la cura oclusiva amb guix.
Pel que fa a la transfusió, la historiografia –i la hagiografia– apunta inevitablement cap a la figura de Frederic Duran i Jordà (1905-1957); i, pel que fa a la cura oclusiva, cap a la figura de Josep Trueta (1897-1977). No obstant això, les atribucions de paternitat i les disputes de prioritat en ciència acostumen a ignorar les figures de segona línia, les contribucions de les quals de vegades van ser decisives.
La Guerra Civil Espanyola fou un autèntic laboratori a cel obert no sols per a les modernes armes fabricades pels alemanys i els italians, sinó també en el camp de les tecnologies mèdiques. La transfusió indirecta fou provada amb èxit no sols per Duran i Jordà sinó també per Norman Bethune i Reg Saxton a la zona republicana i per Carlos Elósegui a la zona franquista. I, pel que fa a la cura oclusiva, caldria diferenciar dos àmbits: el civil i el militar. El primer tindria com a referència obligada l’Hospital de Sant Pau (Josep Trueta); i, el segon, tindria com a epicentre el nou Hospital de Vallcarca (Joaquín D’Harcourt, Albert Folch, Jaume Bofill) i l’Hospital de la Savinosa (Francesc Jimeno Vidal). Prèviament, la tècnica havia sigut desenvolupada per Manuel Bastos Ansart arran la Guerra del Marroc. Tot sembla apuntar que durant la Guerra Civil, a la zona insurgent, Rafael Argüelles la va utilitzar també sistemàticament.
D’acord amb aquestes idees resumides, la jornada estava estructurada de tal manera que després de dos xerrades (o en algun cas, tres), on es tractaven temes similars (dins del gran tema Cirurgia de Guerra: la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona), hi hagués un debat posterior per tractar i conversar detingudament cada bloc.
En primer lloc, en aquest sentit, els conferenciants Linda Palfreeman (Elx, CEU Cardenal Herrera) i Xavier Garcia Ferrandis (València, Universidad Católica de Valencia) van parlar sobre La transfusió sanguínia a la zona nacional: Carlos Elósegui i sobre L’Institut de Transfusió Sanguínia de València durant la Guerra Civil, respectivament.
El segon torn va ser pels conferenciants Javier Martínez Antonio (Évora, Universidade de Évora) i Alvar Martínez-Vidal (València, Universitat de València) que van parlar sobre La cura oclusiva en la sanitat militar: Manuel Bastos Ansart i La cura oclusiva en la sanitat militar: Joaquin D’Harcourt i Albert Folch i Pi, respectivament.
L’últim bloc del primer dia va ser per Carmen Pérez Aguado (Barcelona, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau) i Empar Pons Barrachina (València, periodista independent) que van parlar sobre Josep Trueta a l’Hospital de Sant Pau durant la Guerra Civil i La cura oclusiva en la correspondència familiar de Josep Trueta (1939-1948), respectivament.
Dr. Trueta immobilitzant una fractura. Font: Família Trueta
El segon dia, Sebastian Browne (Kent, Canterbury Christ Church University), Carles Hervás (Barcelona, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) i Stefan Günthner (València, Universitat de València) van parlar sobre Enemics mortals, tècniques quirúrgiques compartides: la cura oclusiva a banda i banda del front durant la Guerra Civil, Les polèmiques sobre la cura oclusiva a França dins i fora de les acadèmies mèdique i La cura oclusiva a Viena i el III Reich: Francesc Jimeno Vidal i Lorenz Böhler, respectivament.
Per últim, va ser el torn de Miguel Marco (Sabadell, Consorci Hospitalari Parc Taulí) i Alfons Zarzoso (Barcelona, Fundació Museu d’Història de la Medicina de Catalunya) que van parlar sobre La cura oclusiva i altres innovacions quirúrgiques segons el testimoniatge de Julián Fuster Ribó: des de la Rúsia de Nikolai Pirógov a l’URSS de Sergei Yudin i Les innovacions quirúrgiques de la Guerra Civil vistes des de l’Uruguai: Francesc Bergós i Ribalta, respectivament.
Finalment, després de les xerrades i debats intensos, es van apuntar algunes conclusions. Malgrat els indubtables avanços que es van produir durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial en matèria de transfusió sanguínia i del tractament de les fractures obertes de les extremitats, les innovacions mèdiques i quirúrgiques són el resultat de milers de petites aportacions individuals i/o col·lectives que es produeixen tant al centre com a la perifèria de la comunitat científica. És per aquest motiu que és necessari ampliar el focus d’atenció, augmentant les coordenades espacials i temporals de l’invent o descobriment. En segon lloc, l’equació medicina i guerra no és necessàriament positiva: probablement, els conflictes bèl·lics no garanteixen els requisits propis d’una recerca científica rigorosa. En tercer lloc, pel que fa a les innovacions científiques, les disputes de prioritat i l’eponímia mèdica pertanyen més a l’àmbit de l’hermenèutica del descobriment que a la història de la ciència pròpiament dita. I per últim, destacar la importància d’emfatitzar la conveniència, o fins i tot la necessitat, de tenir en compte a l’hora de considerar un invent o descobriment, no només els textos mèdics (llibres, articles de revista), sinó també la correspondència, les memòries, les autobiografies, etc., a més de la premsa general.