Cicle de Col·loquis de la SCHCT 2023/2024

Primer semestre

Història de la ciència i història de les emocions (cicle coorganitzat amb l´Institució Milà i Fontanals)

En els últims anys, la història de les emocions ha sorgit com un camp d’especialitat que pren les emocions com el seu objecte d’estudi. La seua premissa bàsica postula que les emocions tenen història i també fan història, actuant com a propulsors de canvi i ajudant-nos a comprendre les variacions històriques de l’experiència humana. Partint d’aquesta idea, s’han plantejat una gran varietat de metodologies i maneres de conceptualitzar les emocions que han produït un ampli camp d’investigació, en el qual les interseccions amb la història de la ciència juga un paper important. Aquest cicle busca reflexionar sobre aquestes interseccions a través de les actuals línies de treball de les investigadores més rellevants del camp. Compta amb el següent programa:


Títol:  “Economías morales de los cuidados: Género, experiencias y saberes humanitarios”

Data: 20 d´octubre de 2023

Format: híbrid (online i Institució Milà i Fontanals- CSIC, c/ de les Egipcíaques 15, Barcelona.

Ponent:  Dolores Martín Moruno (Institut Éthique Histoire Humanités, Université de Genève).

Bio: Dolores Martín Moruno és professora assistent en el Institut Éthique Histoire Humanités basat en la Facultat de Medicina de la Universitat de Ginebra. Des de 2017, ha dirigit diversos projectes destinats a obrir una nova línia d’investigació en història de les cures humanitàries. Entre les seues publicacions destaquen Emotional Bodies: The Historical Performativity of Emotions (Illinois University Press), Making Humanitarian Crises: Emotions and Images in History (Palgrave Macmillan) i Beyond Compassion: Gender and Humanitarian Action (Cambridge University Press).

Resum: Perspectivas como la historia de las emociones y la historia de género permiten estudiar experiencias, prácticas y saberes que han sido marginados frente a lo tradicionalmente considerado como conocimiento científico. En este seminario exploraremos dichos acercamientos historiográficos con el fin de reconstruir la acción de una plétora de activistas, enfermeras y médicas, como un saber humanitario orientado por constelaciones cambiantes de valores y afectos. Viajando a través de una serie de historias, descubriremos que el compromiso humanitario de las mujeres responde a experiencias afectivas tan diversas como el resentimiento, la esperanza, la confianza, la vergüenza o la indignación, que reflejan su combate por participar en la política internacional, su lucha contra las desigualdades de clase, la segregación racial y la discriminación sexual. Mas allá de la compasión, estas historias revelan cómo las mujeres han contribuido a forjar maneras de sentir, conocer y aliviar el dolor ajeno, que representan diferentes estilos humanitarios o economías morales de los cuidados. Estas economías morales nos permitirán restituir un saber humanitario, que ha redefinido a través de epistemologías alternativas lo que significa ser humano desde el siglo XIX hasta nuestros días.

Accés a la sessió enregistrada en vídeo (codi d’accés: YGd.Aba4)


Títol:  “Antropología de las emociones. Un ejemplo español de tarantismo”

Data: 10 de novembre de 2023

Format: híbrid (online i Institució Milà i Fontanals- CSIC, c/ de les Egipcíaques 15, Barcelona

Ponent:  Maria Tausiet (Universitat de València)

Resum: La antropología de las emociones subraya ante todo su componente cultural, su expresión. Algunos de los estudios más interesantes inciden precisamente en la imposibilidad de distinguir las emociones del modo en que se manifiestan, hasta el punto de que la representación de una emoción puede actuar como un agente creador de esta, no solo a nivel individual, sino también colectivo. Entre los numerosos ejemplos de construcción ritual de las emociones se encuentra el fenómeno del tarantismo que se remonta al menos a finales de la Edad Media, aunque empezó a ser estudiado sobre todo a partir del siglo XVII. Se manifestó principalmente en el Sur de Italia, pero también hubo casos españoles, como el de los atarantadosFraga (Huesca), que pervivió hasta los años cuarenta del siglo XX y que tuve la oportunidad de estudiar personalmente.

Accés a la sessió enregistrada en vídeo (codi d’accés: y@.bcd1#)


Elena

 

Títol:  Medir la emoción: El estudio científico del aburrimiento, 1900-2023

Data: 19 de gener de 2024

Format: híbrid (online i Institució Milà i Fontanals- CSIC, c/ de les Egipcíaques 15, Barcelona)

Ponent:  Elena Carrera (Queen Mary, University of London).

Doctorada por la Universidad de Oxford, es Directora del Centro de Historia de las Emociones de Queen Mary University of London, donde es Profesora de Historia Cultural Comparada y Humanidades Médicas. Sus publicaciones incluyen un libro sobre la autobiografía de Teresa de Ávila en su contexto sociocultural (2005), un monográfico sobre locura y melancolía en la España de los siglos XVI y XVII (2009), y un volumen de ensayos sobre emociones y salud, Emotions and Health, 1200-1700 (2013). Su último libro, Boredom (Cambridge University Press, 2023), es una historia del aburrimiento basada en el análisis comparado de su representación textual y visual en Francia, Alemania, Inglaterra y España desde 1500, y de los planteamientos cambiantes ofrecidos por la psicología, la psiquiatría y el psicoanálisis a ambos lados del Atlántico desde 1900.

Resum:

Abstract: El aburrimiento ha sido objeto de estudio científico desde comienzos del siglo XX. Considerado como una de las ‘emociones’ humanas expresadas y experimentadas con mayor frecuencia, ha sido caracterizado de forma cambiante: ¿produce letargo o inquietud? ¿es un fenómeno extremadamente desagradable, nocivo y socialmente desvalorizado, como se venía afirmando? ¿o es un estado afectivo funcional, que puede alertarnos sobre nuestras carencias o fomentar la creatividad? En este seminario ofrezco una evaluación histórica comparada del impacto que han tenido métodos científicos como la medición, la cuantificación y la estadística a la hora de construir hipótesis demostrables sobre el aburrimiento como fenómeno biológico, como rasgo de la personalidad o como estado afectivo transitorio que puede dar lugar a conductas no deseadas, o hacernos más creativos. Además de cuestionar la validez ecológica de los estudios cuantitativos de tipos de aburrimiento que pueden provocarse en un laboratorio o medirse con cuestionarios, planteo la importancia del diálogo interdisciplinar para entender algo que los estudios científicos han dejado de lado: la dimensión intersubjetiva del aburrimiento.

Accés a la sessió enregistrada en vídeo (codi d’accés: e%jMZ4TE)


Títol: Do animals have emotions?

Data: 23 de febrer de 2024

Format: híbrid (online i Institució Milà i Fontanals- CSIC, c/ de les Egipcíaques 15, Barcelona)

Ponent: Violette Pouillard (CNRS, Lyon).

Resum:

 

 

Segon semestre

 

Títol:  Decreixement mòbil i eco-urbanisme sobre rodes”, VII sessió del cicle intermitent “Ciència, tecnologia i medicina a les places (coordinat per Jaume Valentines-Álvarez, UA

Data:

Format:

Ponent:  Luísa Sousa (CIUHCT, Universidade Nova de Lisboa)

Resum: La sessió té dos objectius fonamentals: 1) “Transportar” la historiografia de la ciència de Barcelona i dels Països Catalans (marc SCHCT) a aquella “cruïlla” (més que “rotonda”) on es troben els nous estudis de mobilitat, la història de la tecnologia i l’ecologia política. Especialment, es tindran en consideració la “circulació” de noves i multi-escalars perspectives del jove camp dels mobility studies, i encara més especialment en relació a les aproximacions de justícia en mobilitat de Mimi Sheller. Com? De la mà de les dues persones – en el marc ibèric – més vinculades al grup catalitzador de l’anàlisi de la mobilitat ciclable en perspectiva històrica a nivell Europeu: el grup de recerca coordinat des de la Eindhoven University of Technology per Rüth Oldenziel. Estem parlant de Luísa Sousa i Santiago Gorostiza. Igualment, es convidarà a estudiants de màster que enguany han demostrat les  oportunitats d’aquests estudis per pensar el passat i el futur de les nostres ciutats (Jana Kenkel, Roger Fernàndez). 2) “Aturar-nos” un moment i crear un espai convivial entre acadèmics, activistes, experts i veïnes amb afinitats, com a part de la nova sessió del cicle “Ciència, tecnologia i medicina a les places” (https://schct.iec.cat/ciencia-a-les-places/; veure sessions anteriors https://schct.iec.cat/sisena-sessio/). En particular, per reconèixer com historiadores i agrupacions històriques de defensa de mobilitats alternatives aporten una mirada clau sobre el passat i la mobilitat: Com aquesta mirada es veu reflectida en el paisatge urbà avui? Com les resistències a la car-centered mobility han creat imaginaris i realitats menys tòxics, menys sorolloses, més habitables? La sessió també servirà per veure les oportunitats i límits del projecte coordinat per L. Sousa “History Lab for Sustainable Urban Mobilities: Lisbon´s cycling policies, Hi-BicLab (EXPL/FER-HFC/0847/2021, Fundação para a Ciência e a Tecnologia; en el que participo com a coordinador de la tasca “Users & Social Movements”), amb data de finalització a principis de febrer de 2024. Aquest projecte proposa una trobada interdisciplinària i para-disciplinària (més enllà de l’acadèmia) per a pensar la construcció comunitària de “historia usable” i la creació de “laboratoris d’història” que tinguin un peu al pedal i amb l’altre peu als debats acadèmics sobre la sostenibilitat i urbanisme.


Títol:  Presentació de la col.lecció Grècia de l´IEC.

Data: híbrid (online i Institut d´Estudis Catalans, c/ del Carme, 47, 08001 Barcelona. Barcelona)

Format:

Ponent:  Josep Plà Carrera

Resum: Sempre he pensat que un tret que diferencia els científics dels humanistes és que aquests llegeixen i repensen els seus clàssics mentre que aquells els ometen totalment. En les ciències positives això potser té un sentit, però en la matemàtica no en té cap, crec. I quan vaig començar a ensenyar història de la matemàtica, em vaig adonar que, tant important com els resultats concrets que els nostres avantpassats havien aconseguit, ho eren els mètodes i els llenguatges amb què ho havien fet. Això em va fer ressonar un llibre —que em va impactar—, que havia llegit recent acabada la llicenciatura de matemàtiques, tan allunyat de l’ambient de la Facultat de la UB: Introducción al estilo matemático de Javier de Lorenzo. Per això, quan em van proposar fer-me emèrit i em van demanar un programa d’activitats em vaig plantejar una “història textualitzada”. El motiu era doble: apropar els clàssics en tot allò que estava vinculat a la matemàtica al col·lectiu de científics interessats en la qüestió i contribuir a la normalització del català en la línia dels Clàssic grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge. En ocasió de l’aparició del text de la Història de la matemàtica grega, dedicat a Arquimedes i aprofitant l’avinentesa que m’oferia la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica he pensat exposar d’una banda quin és el sentit que, per mi, té aquesta textualitat amb un parell d’exemples i completar-ho amb un intent de respondre a la pregunta: Arquimedes fou un enginyer, un físic, un geòmetra, un geni?, basant-nos, naturalment, en els textos que ens han arribar d’ell mateix (a través de les versions posteriors), dels historiadors, els doxògrafs i els filòsofs.


TítolCicle de col·loquis a Vic (Cicle organitzat per Pasqual Bernat, conjuntament amb l’Associació Flora Catalana).

Títol: Jules Verne i els coneixements geològics del segle XIX

Data: 9 abril 2024

Format: híbrid Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line

Ponent: David Serrat i Congost (Geòleg i Acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans)

Resum: Jules Verne, en els seus “Viatges extraordinaris” incorpora en els seus arguments molts dels coneixements geològics pioners, que a la segona meitat del segle XIX contenien les obres de Lyell i contemporanis, just després de que aquests trenquessin amb les teories més aferrades a les creences bíbliques basades en el Diluvi universal i en una durada històrica de la formació de la Terra. Analitzaré amb més detall el Viatge al centre de la Terra, Les Índies negres, El país de les pells, 20.000 llegües de viatge submarí i De la Terra a la Lluna.


Títol: Joan Cadevall, autor de la Flora de Catalunya

Data: 7 de maig de 2024

Format: híbrid Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line

Ponent: Àngel Manuel Hernández Cardona (catedràtic de ciències naturals i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya)

Resum: Joan Cadevall i Diars va néixer el 23 de juny de 1846 a Castellgalí (Bages). Era fill de Josep Cadevall, pagès, i de Rosa Diars. Estava casat amb la terrassenca Teresa Juncosa Gilabertó i en segones noces amb Josepa Comajuncosa Massana, natural de Gelida. No tingué fills. Va morir a Terrassa el 19 de novembre de 1921 i està sepultat al cementiri de Sant Vicenç de Castellet. Els estudis primaris els va fer a Castellgalí i els secundaris a Manresa i a Terrassa. A la Universitat de Barcelona, va obtenir el 1869 el grau de llicenciat en ciències exactes i dos anys després el de ciències naturals. El mes de juny de 1873 aconseguí a la Facultat de Ciències de Barcelona el títol de doctor. Un cop titulat, esdevingué professor del Reial Col·legi Terrassenc, el qual dirigí des de l’any 1873. Extingit aquest centre escolar, el 1901, continuà la seva tasca didàctica com a professor de l’Escola Industrial de Terrassa fins a la seva jubilació, l’any 1918. Cadevall destacà com a botànic i la seva obra principal va ser la Flora de Catalunya, (1913-1937), feta amb la col·laboració primerament d’Àngel Sallent i després de Pius Font Quer. A més de molts altres treballs, va escriure Flora del Vallés (1897), Plantes notables dels voltants de Terrassa (1902), Excursionisme botànic (1906), Notas fitogeográficas críticas (1905-1911) i Elements de botànica popular (1907), que és el primer tractat de botànica en català. El seu herbari, de més de 8.000 plecs, es conserva a l’Institut Botànic de Barcelona. Com a geògraf, va realitzar un estudi del Vallès titulat Nociones de geografía física descriptiva e histórica del Vallés, obra premiada a Granollers l’any 1886 i que és la primera monografia comarcal feta a Catalunya. Com a científic fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, membre de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona i soci protector de la Institució Catalana d’Història Natural. A Terrassa fou vocal de la Junta d’Instrucció Públic i de la Junta de Sanitat, president de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria, fundador i president de la Creu Roja terrassenca i soci d’honor del Centre Excursionista de Terrassa. Una biografia d’aquest professor i botànic il·lustre ha estat editada per la Fundació Torre del Palau amb el títol Joan Cadevall. Professor, botànic i geògraf (2018).


Títol: Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer

Data: 04 de juny de 2024

Format: híbrid Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line

Ponent: Carme Barceló (Professora jubilada del Departament de Biologia, Sanitat i Medi Ambient de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la UB).

Resum:   Quan llegim Verdaguer, tan pel que fa la poesia i la prosa, ens adonem del gran coneixement que tenia de les plantes. Com a gran viatger que era, de ben segur li devien cridar l’atenció aspectes com la bellesa, el simbolisme, la sonoritat dels noms, la seva diversitat i especialment pel que fa al seu arrelament en la cultura popular. Aquests coneixements es manifesten especialment en alguns poemes que tenen noms de flors i en d’altres on n’esmenta una gran quantitat de diferents. Canigó n’aplega 124, l’Atlàntida en recull 105, Brins d’espígol incorpora 66 poemes que porten noms de plantes, d’altres poemes com Lo verger de palau dins Barcelonines hem trobat 25 noms de plantes i en tota la seva obra hem pogut comptabilitzar més de 400 noms populars que corresponen a 307 espècies. Aprofundir amb el coneixement botànic de Verdaguer i estudiar com utilitzar aquest recurs en la seva obra ens ha de permetre entendre amb més claredat el missatge que ens volia transmetre.