El Zoo de Barcelona: passat, present i futur

Crònica “Animals a l’Ajuntament. El zoo de Barcelona i la política urbana”

Per Júlia Massó

“El Zoo de Barcelona: passat, present i futur” és un cicle que es proposa enriquir l’actual discussió sobre el futur del Zoo de Barcelona aportant una perspectiva històrica, a més de presentar i donar a conèixer la investigació sobre la història del Zoo de Barcelona que s’ha dut a terme en els darrers anys en l’àmbit de la història de la ciència en tesines de màster, tesis doctorals, llibres i d’altres publicacions.

Fotografia 1. El Zoo de Barcelona l’any 1966, al centre amb barret el General Franco. A l’esquerra amb corbanta i fent explicacions, Antoni Jonch; més a l’esquerra, escoltant aquestes explicacions, l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles.

El passat 20 de novembre es va celebrar la primera sessió, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, anomenada “Animals a l’Ajuntament. El zoo de Barcelona i la política urbana” que volia debatre a grans trets com la política municipal ha anat determinant el desenvolupament del zoo i com el zoo ha estat també un factor important en la política municipal.

Cadascun dels tres ponents tenia preparada una xerrada sobre el tema en qüestió, la política i el zoo de Barcelona, perquè després es poguessin discutir les diferents idees i els dubtes en un debat. L’Oliver Hochadel (IMF-CSIC) va ser el primer ponent de la vetllada i va encarregar-se’n de contextualitzar-nos en el tema: Com sorgeix el zoo? Quin és el seu inici? Per què es construeix i s’impulsa de manera tan vehement?

Diferents retalls de diaris van aparèixer en la primera diapositiva: notícies sobre el Zoo de Barcelona i la seva polèmica dels últims anys. Fa poc es va prohibir la reproducció d’animals al parc excepte espècies en extinció que puguin ser re-introduïdes en la naturalesa: un fet que segurament acabarà significant el tancament del Zoo de Barcelona. Arran d’aquestes notícies –ens va especificar l’Oliver– les tres xerrades d’aquest cicle busquen intervenir amb reflexions i preguntes, sempre des d’una perspectiva històrica, en aquesta polèmica. D’aquesta manera, afegirien més riquesa al debat sobre el zoo i ajudarien a desnaturalitzar el discurs estàndard.

A continuació, l’Oliver ens va ensenyar el llibre De les gàbies als espais oberts, de Miquel Carandell, on s’estudia en profunditat els diferents temes que es parlaran en el cicle.

Fotografia 2. “De les gàbies als espais oberts” de Miquel Carandell. Podeu adquirir aquest llibre enviant un correu a historiesciencies@gmail.com.

Existeixen diferents tipus de zoo: estatals, municipals, societats anònima o privats. En un principi, el “zoo” de Barcelona era de col·lecció privada (del banquer i empresari Lluís Martí-Codolar) però per problemes econòmics l’Ajuntament va acabar comprant la seva col·lecció d’animals exòtics i va aprovar-ne la instal·lació en un recinte de propietat pública, el parc de la Ciutadella. L’Ajuntament era regit per polítics catalanistes conservadors que trobaven de gran importància fundar el Zoo de Barcelona per orgull cívic i satisfacció de la ciutat. El zoo va ser concebut com a un espai urbà de caràcter públic que tenia com a missió prioritària la conservació de la fauna silvestre i l’aclimatació de la fauna provinent d’altres llocs del món al nostre ambient per tal de treure’n profit econòmic. A la vegada, també volia fomentar el coneixement de la naturalesa i l’educació científica en la població i assegurar l’entreteniment i la recreació dels ciutadans. L’objectiu era fortificar les economies domèstiques i d’aquesta manera, alleujar mínimament la tensió o qüestió social del moment. Segons el seu discurs, el zoo era una entitat obligatòria per una ciutat moderna com ho volia ser Barcelona, on es tenia un afany per la modernització. Tanmateix, i en conseqüència, el Zoo va quedar marcat per aquesta ideologia política.

Animals famosos i icònics d’aquest zoo (dels quals se’n parlaran en pròximes sessions) eren animals exòtics com L’Avi, l’elefant o el mono Ravachol (el nom d’un famós anarquista). Tots ells es van convertir en institucions ciutadanes, símbols de la ciutat, entranyables i protagonistes d’autèntiques llegendes urbanes, donant així la fama necessària per atraure un públic curiós.

Fotografia 3. Oliver Hochadel (mig).

Des del dia de la seva inauguració, el zoo va anar evolucionant. Van arribar nous animals i diferents públics, i es va començar a cobrar entrada (25 cèntims) per finançar noves obres de millora i guanyar-se el respecte dels seus visitants. Es va iniciar així una època de renovació del Zoo. Fins i tot, ja existien projectes de canvi d’ubicació i conversió a un jardí zoològic modern d’estudi de la naturalesa. Tanmateix, el 1936 va esclatar la Guerra Civil. La falta d’aliments durant el conflicte, que va provocar la mort per inanició d’una bona part dels animals, els bombardejos, que van produir altres baixes, i els anys de la llarga postguerra van provocar conseqüències econòmiques, socials i polítiques molt negatives.

En aquest context, Sergi de la Cruz (CEHIC-UAB), el segon ponent, va començar la seva presentació de manera impactant. Va projectar un tros del NODO on es podia veure Franco visitant el zoo i on s’hi explicava una nova manera de funcionar d’aquest, on els animals gaudien del que anomenaven “semi-llibertat”: tancats sense barrots, més grans i similars als seus hàbitats naturals (podeu veure el Nodo complert aquí: http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-908/1469133/)

Com va ser possible aquest canvi? Com va passar el Zoo de Barcelona d’un estat deplorable (conseqüència de la Guerra Civil) a les imatges del NODO on es veien millores significatives de totes les instal·lacions i col·leccions dels animals? Per respondre aquestes preguntes, en Sergi es va centrar en el període inicial de la Dictadura Franquista que comprèn des del final de la Guerra Civil fins els anys 60.

El personatge clau d’aquest període fou Antoni Jonch i Cuspinera, natural de Granollers, el qual va impulsar la modernització del Zoo amb un projecte de reforma i ampliació. Gràcies a la seva amistat amb influències benestants barcelonines en les altes esferes franquistes, amb els quals compartien coneixements i projectes, van crear Amigos del Zoo i és així com Jonch va obtenir la plaça de conservador del Zoo.

D’altra banda, l’altre personatge clau en aquesta història va ser Josep Ma de Porcioles, l’alcalde de Barcelona, que amb un afany de modernització i d’adornament de la façana pública volia potenciar la visió mundial de la ciutat de Barcelona per tal de perpetuar-se en el càrrec. Jonch el va convèncer: el Zoo era una peça fonamental per la recreació, exotisme i la natura que hauria de tenir una ciutat com Barcelona. Amb la ja aprovada (abans de l’arribada de Porcioles) expansió i millora del Zoo, es van substituir les tradicionals gàbies per espais més amples sense barrots, adequats a les necessitats dels animals, que intentaven reproduir el seu hàbitat natural, i es va ampliar la superfície del recinte, un fet transcendental que va permetre guanyar un espai considerable per la millora d’instal·lacions.

Cal ressaltar la importància de l’esforç divulgatiu i de propaganda que es va fer ja que calia que el Zoo, i la seva ampliació, fos coneguda per tots els barcelonins. Per això, es van organitzar concursos de ràdio, ponències amb grans dinars on anaven periodistes per tal de promocionar-lo. El fet culminant va ser la visita de Franco al Zoo.

Del 1955 al 1975, el Zoo de Barcelona va augmentar en hectàrees, va passar de 520 espècies a 2000 i va doblar les visites. En aquestes obres s’hi van invertir més de 40M pessetes, les quals van valdre la pena a les autoritats franquistes ja que van ser un èxit rotund.

Fotografia 4. Sergi de la Cruz (Esquerra).

L’últim ponent de la sessió, Miquel Carandell (Museu de Ciències Naturals de Granollers), es va centrar en algunes de les iniciatives del zoo que van començar a donar-se després de totes les obres de millora: el centre d’adaptació Ikunde, l’Aquarama i la Gran Fauna Africana. A més, també va remarcar la important feina de divulgació i promoció que es va dur a terme.

El 1963 es va acabar la construcció de la instal·lació anomenada Gran Fauna Africana. Amb una superfície de casi 8000 m² i formada per una sèrie de plataformes en forma de penínsules totalment rodejades d’aigua, acollia una gran representació d’espècies característiques de la sabana africana: elefants, búfals, hipopòtams, rinoceronts, zebres, girafes, nyus i varies espècies d’aus. L’observació del conjunt, que es feia al mateix nivell o des d’una passarel·la elevada que rodejava tot el seu perímetre, resultava innovadora perquè volia produir en el visitant la impressió que no existia una separació entre les diferents instal·lacions.

Com un signe més de la modernitat que impulsava la direcció d’Antoni Jonch, i que encaixava amb la que Porcioles volia per Barcelona, a principis de la dècada de 1960 es va plantejar per primera vegada la possibilitat d’exhibir dofins en el Zoo. El conjunt del que seria un dels primers delfinaris d’Europa estava format per dos instal·lacions: una tancada i l’altra oberta de forma circular i amb un gran tanc central a l’aire lliure i dos plantes dedicades a la exhibició de peixos al seu voltant.

D’altra banda, en aquest procés de modernització, s’hi va emmarcar també la creació d’una instal·lació del Zoo, i d’altres institucions barcelonines, a la colònia espanyola de Guinea amb l’objectiu d’extreure de la colònia a la metròpoli, és a dir, robar, animals, plantes i objectes etnogràfics. Així es va crear el Centre d’Adaptació i Experimentació Animal d’Ikunde, dirigit per Jordi Sabater Pi, a Guinea Equatorial

Per últim, ens va recordar el producte més famós d’Ikunde:: el Floquet de Neu. L’1 d’octubre de 1966 uns caçadors van portar al centre d’Ikunde un petit goril·la albí, de pelatge blanc i pell rosada. Sabater el va acollir per facilitar la seva recuperació i un cop recuperat, el va enviar al Zoo de Barcelona. Floquet de Neu va ser la portada de National Geographic, donant la volta al món i proporcionant un prestigi internacional al Zoo. És així com va acabar convertint-se un símbol de la ciutat, apareixent en postals junt al costat d’altres símbols com la Sagrada Família i protagonitzant revistes còmiques com El Jueves. El producte colonial es va convertir en un ciutadà més de Barcelona.

Fotografia 5. Miquel Carandell.

Durant la sessió del debat va costar trencar el gel però una mà decidida es va aixecar entre el públic preguntant sobre els diferents models del Zoo arreu del món i el seu patró de construcció. Una altra pregunta interessant va ser com aquesta relació entre el zoo i la política va afectar a la inversió econòmica en altres projectes com museus, exposicions… D’altra banda, es va criticar sobretot la falta d’eines, com aquests col·loquis, per tenir un esperit crític per conèixer si realment es fan bones propostes.

Per últim, es va remarcar quin ha estat i és el paper del públic en el zoo. La resposta va ser clar: va ser, és i serà un paper clau en l’entitat del Zoo de Barcelona. S’hauria de tancar el Zoo o s’hauria de conservar? Quina és la lluita que hem de lluitar? A continuació, us deixo algunes de les reflexions (resumides) que van sorgir durant el debat davant de la polèmica. Una polèmica amb diferents actors (entre ells el públic general) com treballadors del zoo, animalistes, polítics, periodistes… tots emmarcats en una realitat innegable: l’impacte mediàtic del Zoo en la nostra societat.

“El Zoo ha sobrevivido por el Servicio que ha dado a la Sociedad a lo largo de los años.”

“Caldria una formació científica per discutir el futur del Zoo de Barcelona.”

“Com incorporem la sensibilitat personal (de cadascun dels actors) en la situació actual? És un procés difícil i que requereix temps per saber si les propostes són bones”

“No és una lluita, simplement penso que s’han d’anar afegint realitats sensibles a la ciutadania.”

“S’hauria de buscar un programa unificat que integrés el públic i no només la política i les institucions.”

Fotografia 6. Fotografies del debat.

No us perdeu les properes sessions: “Amic o presoner? La relació del públic amb els animals del zoo”, el 19 de febrer i “El parc i el món. Com el zoo de Barcelona s’adapta als nous models”, el 22 de maig.