Crònica “The smallest Unit of Landscape”

Per Júlia Massó i Núria Pujol

Quan pensem en la paraula paisatge (en anglès landscape) ens venen al cap imatges d’indrets naturals infinits: una muntanya nevada, la immensitat d’un desert i fins i tot, la panoràmica d’una ciutat. No obstant, definir el concepte no és tan fàcil. Com es defineix un paisatge? Com es classifica? Què el delimita? El concepte d’unitat de paisatge ha anat evolucionant, al llarg de la història, des de diferents perspectives.

Per això, el passat 17 de febrer, Chunglin Kwa, professor d’Història i Filosofia de la Ciència a la Universitat d’Amsterdam, ens va guiar a través de la història del concepte paisatge i la seva unitat més petita amb la conferència: “The smallest Unit of Landscape: a concept negotiated between field sciences, aerial photography and remote sensing through satellites”. Posava així punt i final al cicle “Situating space technology between lab and field sciences”, emmarcat dins dels Col·loquis de la SCHCT. El cicle general pretenia discutir una de les qüestions clau de la història de la ciència del segle XX, la demarcació entre les ciències de laboratori i de camp, on hi van participar ponents com Kristine C. Harper, meteoròloga, oceanògrafa i professora d’Història i Filosofia de Ciències de la Terra a la Universitat de Copenhagen i Sebastian Grevsmühl, historiador de la ciència i investigador de la CNRS al Centre de recherches historiques (EHESS) a Paris.

Els tres articles proposats en el cicle van assegurar la importància de les pràctiques de camp en el desenvolupament i ús de la tecnologia de teledicció* per satèl·lit i van fer una petició per interpretar la història dels satèl·lits com a part de la tradició de ciències del camp, explicant així diferents aspectes de les connexions epistemològiques, ideològiques i polítiques entre les ciències del camp i les ciències del laboratori (espacials).

En aquest context, Chunglin Kwa va començar la seva xerrada amb una pintura de Jacob Ruisdael, un famós pintor holandès del segle XVII, concebuda posteriorment com una representació ecològicament genuïna d’una peça paisatgística particular. I continuà amb un dibuix de Frans Post, pintor holandès, sobre un paisatge colonial a Brasil (el que era abans el Brasil alemany). Aquestes dues obres van ser clau (aproximament per l’any 1800) pel famós geògraf Alexander Humboldt ja que va defensar que les dues havien capturat les unitats ecològiques dels llocs pintats. I encara que la noció d’ecologia era totalment anacrònica, Humboldt argumentava que Ruisdael, Post, i tota una generació de pintors havien captat una sensació proto-ecològica que conferia una bona representació ecològica del lloc dibuixat.

Figura 1. Pintures de Ruisdael i Post, respectivament.

Kwa va utilitzar aquestes pintures per contextualitzar-nos i portar-nos fins a principis del segle XX, on el concepte de paisatge va començar a evolucionar de manera diferent. Es mostrava un interès en el mosaic irregular, des d’una perspectiva aèria. Aquesta “visió” es va utilitzar, des dels anys 20 fins als 70, per construir una geografia típica que donà origen a una nova geografia del paisatge (que en cert sentit, encara existeix actualment).

Així doncs, gràcies a les seves investigacions i tècniques aerofotogràfiques, Carl Troll, geògraf i fotògraf alemany, va identificar diverses unitats de paisatges (cada camp que es veu a la foto 3a) i va reclamar-ne la seva objectivitat. A més, va popularitzar la paraula Eco-tope (“lloc ecològic”, traduït literalment del grec) per parlar sobre un paisatge desigual format per diverses unitats de paisatge més petites. De fet, va assenyalar Kwa, que encara avui és una paraula utilitzada habitualment pels biògrafs de paisatge, tot i que actualment s’utilitzi l’imaginari de satèl•lit per construir-los.

Figura 3. (a) Fotografia dels anys 30 en una Illa d’Indonèsia: Comentada pel fotògraf alemany Carl Troll. És una imatge aèria típica, però no gaire alta. (b) Imatge sobreposada on Troll hi identifica les diverses parts de les quals estava format el paisatge. (c) Fotografia aeura dibuixada d’una publicació de Troll, on defensa que els paisatges culturals s’empelten sobre paisatges parcel·lats naturalment.

En contraposició, Kwa va parlar d’una altra escola d’ecologia, la de fitosociologia o ciències vegetacionals. Es tracta d’una escola diferent, que malgrat tenir seguidors arreu d’Europa està molt poc representada en la investigació històrica. Però, què diferencia els fitosociòlegs dels fotògrafs aeris? Kwa ens revelà que la manera de treballar dels primers és força diferent. En primer lloc van a un terreny i delimiten un metre quadrat que rep el nom d’stand, observen i compten totes les plantes que hi són presents. L’objectiu és agrupar les plantes segons les associacions que fan les unes amb les altres (cada associació és un relevé). Tot i així, trobar un relevé no és gens fàcil ja que a diferència dels fotògrafs aeris, els sociòlegs vegetals necessiten tenir un coneixement florístic molt extens. És necessari l’anàlisi de dades, el qual va ser molt rudimentari fins a la dècada de 1970. Actualment, però, compten amb mètodes bioinformàtics que faciliten la feina, ens va aclarir Kwa.

FIgura 4. (a,b,c).Representació de diferents tipus de stands (figures quadrangulars i rectangular (c)) i relevés (figures ovals, i polígons irregulars

Després d’analitzar per separat tots dos grups, la cirereta del pastís fou l’anàlisi dels punts comuns i les discrepàncies. La desavinença més notòria entre les dues escoles rau en la metodologia per identificar les unitats d’estudi. Així, Kwa tancà la xerrada concloent que ens trobem davant de dues escoles amb alguns trets comuns, però clarament diferenciades. Mentre per a Troll i Zoneeveld, màxims exponents dels fotògrafs aeris la unitat d’estudi és la cel•la paisatgística de Eco-tope, per als fitosociòlegs, cal posar el focus en l’associació, i després construir el paisatge a partir d’aquestes unitats de manera inductiva. Finalment, la vetllada tancà amb una ronda de preguntes que van girar al voltant de l’objectivitat i les diferències entre els fitosociòlegs i els botànics, per acabar en un debat sobre les metodologies utilitzades per les dues escoles.
Podeu recuperar la xerrada completa, al canal de Youtube de l’IEC:

* La teledetecció s’entén aquí com una tècnica per recopilar dades sobre la Terra amb un sensor situat dins d’un satèl·lit que orbita la Terra.