Col·loquis de Vic
Metges, enginyers, mecànics i inventors a la literatura des de la Renaixença fins a la guerra civil
Antoni Munné-Jordà (escriptor i membre de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia)
05 Abril 2022, 20:00 (CEST)
Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line
Dins l’imaginari col·lectiu, abans de la revolució industrial les icones populars partien de l’àmbit rural: el vell bondadós de barba blanca que simbolitzava l’hivern que amb la neu protegia i humitejava les sements, la noia esponerosa que representava la primavera florida i augurava fecunditat… Però amb la nova societat industrialitzada els faunes estivals i les bruixes tardorals de les rondalles seran substituïts per enginyers i inventors, metges i mecànics que dominen els poders d’una tècnica de possibilitats il·limitades. Així, repassarem una quarantena de peces de la literatura catalana, narracions, novel·les, obres teatrals i sarsueles que entre 1874 i 1938 reflexionen entorn dels nous bruixots que sedueixen les masses.
L’adscripció, pots posar com d’habitud Societat catalana de ciència-ficció i fantasia.
Manuel, de la quarantena d’obres, pràcticament totes són de metges, mecànics i tècnics diversos. Només surten un parell de referències a astrònoms, i encara de passada: «L’home que agafà una estrella», en què només al final surt Comas i Solà, que només esmentaria com a mostra del predicament que tenien els científics, i De la Terra al Sol, en què al començament surten astrònoms (de fet, diu astròlegs), però la història és més de constructors de coets. Aquesta és la descripció del gabinet d’astronomia:
“Cuadro primer. L’Observatori. L’escena representa lo terrat d’una casa en lo carrer d’en Paradís. Al foro una barana detràs de la qual se veuen les torres del campanar de la Catedral. Vàrios tamborets de mà i una taula al centro amb una esfera i altres aparatos òptics. Un enorme telescopi de peu al mig del terrat, dirigit als astres. La porta d’entrada és a la dreta amb la seva torratxa i a l’esquerra hi ha una porxada on figura que hi guarden los aparatos. Són les onze de la nit. Escena primera. Sr. Telescopi, president. Sr. Rectàngul, Sr. Compàs, Sr. Circumferència (sord) i vàrios Astròlegs. Al tirar-se lo teló estan tots amb una ullera mirant al cel i d’esquena al públic.”
Solarians, selenites i astrònoms a la ficció des del s. XVIII a principis del s. XX
Manuel Moreno (astrònom i professor titular del Dep. de Física de la UPC)
10 de maig de 2022, 20:00 (CEST)
Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line
La presència d’habitants d’altres mons és notable no només en obres de ficció (Lunigrafía, 1855) sinó també en obres i articles especulatius de caire científic. W. Herschel (1795) o F. Arago (1854), per exemple, arriben a afirmar l’existència possible d’habitants… al Sol!
D’altra banda, els mateixos astrònoms són també personatges que apareixen, això sí no gaire sovint, en obres literàries. La majoria en les novel·les de Verne com, per exemple, els sis protagonistes de Aventures de tres russos i tres anglesos a l’Àfrica austral (1872). Però també, sense tant de protagonisme, en altres (habitants de la Illa de Laputa en els Viatges de Gulliver, 1726). I amb nom i cognoms, com J. Comas Solà o C. Flammarion, en comptades ocasions (L’estrella amb cua, 1919). En el cinema dels orígens, on aturarem aquest recorregut, la presència es dilueix. Encara que trobarem astrònoms i selenites compartint escenari en alguns films dels pioners Méliès i Chomón.
La transficcionalitat de la hipnosi. Des de la novel·la decimonònica fins a les narratives de ficció actuals
Marcos Bonet (Universitat de València)
14 Juny 2022, 20:00 (CEST)
Seu de l’AAO (c/ Pare Xifré , 3, 3r, Vic) i On line
El subgènere literari de la ficció hipnòtica es va desenvolupar durant el segle XIX aconseguint la seua “època daurada” entre 1870 i 1900; en la primera dècada del XX, encara que va continuar havent-hi una producció considerable de textos del subgènere, comença a notar-se un cert cansament per part de la crítica i del lector cap a aquesta mena de producte. Són molts els factors en joc que hauríem d’analitzar per a comprendre l’auge i la posterior caiguda d’una moda literària com la ficció hipnòtica; des del sorgiment d’altres gèneres o subgèneres literaris (com la ciència-ficció, la novel·la de terror o la novel·la de detectius) que van irrompre amb força en el mercat editorial desplaçant a altres temàtiques fins a arribar al punt que la hipnosi va ser un tema que va deixar d’estar visible en la societat a principis del segle XX, un tema del qual la gent es va acabar cansant segons Pierre Janet i del qual es va deixar de parlar, d’escriure i de llegir.
No obstant això, la ficció hipnòtica no va desaparèixer, almenys no del tot, i els seus personatges més característics, l’hipnotitzador i la somnàmbula, van ser trasplantats, sovint amb variacions importants que reflectien les preocupacions socials del moment a altres subgèneres literaris com la novel·la de detectius o la novel·la eròtica i a altres formats narratius com el cinema, el còmic o els videojocs. En aquest sentit, seguint les tesis de Richard Saint-Gelais podem parlar d’una transficcionalitat de la hipnosi formant part d’un procés que va començar amb la literatura de ficció hipnòtica del segle XIX i que ha arribat fins als nostres dies.