Col·loqui celebrat a Vic el 21 de gener de 2020

per Júlia Massó

Begonya Torres Gallardo durant la seva xerrada

Amb una assistència de 42 persones, el passat 21 de gener, Begonya Torres Gallardo, professora de la Facultat de Medicina UB, logopeda i llicenciada en humanitats, va oferir la xerrada “La sordesa dels gest a la paraula. La història d’una prohibició”, la qual va comptar amb un viu col·loqui entre assistents i conferenciant. Tanmateix, quina és la història darrere d’aquest títol?

Fins al S. XVI no es va començar a educar als nens sords ja que, segons la doctrina d’Aristòtil, els sords, als que s’anomenava “muts”, no podien discórrer. La doctrina aristotèlica es va incorporar al pensament cristià a través de Sant Agustí, qui considerava  que els sords, com no podien sentir-hi, mai podrien entendre ni rebre la fe. Fou en monjo Pedro Ponce de León el primer en idear un mètode per ensenyar a parlar els nens sords. La desmutització era necessària perquè se’ls pogués considerar jurídicament persones (als muts no se’ls considerava com a tals) i poguessin heretar els títols i fortunes de les seves famílies.

A partir de Ponce de León, s’idearen diferents mètodes per educar els sords. Hi havia dues escoles de pensament enfrontades: la francesa, encapçalada per l’abat Charles-Michel l’Épée (1712-1789), que considerava la llengua de signes com la llengua materna de les persones sordes i la utilitzava per a la instrucció; i l’alemanya, encapçalada per Samuel Heinicke (1729-1790), que creia que l’ús dels signes era fraudulent i que l’educació s’havia de basar únicament en l’ús de la paraula. En el Segon Congrés Internacional sobre la Instrucció dels Sordmuts, que es va celebrar del 6 a l’11 de setembre de 1880 a Milà, van guanyar les tesis d’aquesta segona escola. Es va arribar a la conclusió que la llengua oral era l’únic mètode útil per educar les persones sordes i es va prohibir l’ús de la llengua de signes o altres mètodes gestuals com a mètodes educatius. Aquesta prohibició va estendre’s per tota Europa i Llatinoamèrica, i va afectar tant l’àmbit educatiu com el mèdic, ja que aleshores l’única forma d’intervenció de la sordesa era la pedagògica.

En xerrada es van veure els principals actors d’aquesta pugna, alguns tan inesperats com Alexander Graham Bell (1847-1922), i es van analitzar les possibles causes que van dur a una prohibició que ha durat fins fa ben poc. No fou fins els anys 90 del segle passat que es començà a acceptar l’ús de la llengua de signes en l’educació dels sords, i no fou fins a l’any 2010 que el Parlament reconegué que la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants a Catalunya és la llengua de signes catalana (LSC).