Antic Hospital de Santa  Caterina

 

Crònica de l’Itinerari Científic per Girona, l’onze de març del 2019

A càrrec de Sara Serrano Martínez, PhD Candidate al Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat d’Utrecht.

Fotografies de Miquel Duran.

El passat dilluns 11 de març del 2019, l’historiador de la ciència Miquel Carandell Baruzzi va guiar el primer itinerari que la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica ha ofert pels carrers de Girona, un itinerari pensat per explorar la història d’aquesta ciutat des d’un punt de vista científic. Què podíem esperar d’aquest “punt de vista científic” va ser el primer que el guia va voler explicar-nos als assistents, quan ens vam trobar a la Plaça de l’Hospital. Per buscar-ne les petjades, entendríem la ciència d’una manera ampla, en la qual inclouríem l’urbanisme, el desenvolupament de diverses tècniques i, tal i com la nostra ubicació inicial suggeria, també la medicina i la beneficència. I és que el nostre punt de trobada ens va situar entre dos edificis significatius per a la història de la medicina a la ciutat, ja que per una banda hi havia l’Antic Hospital de Caterina, on actualment trobem oficines de la Generalitat de Catalunya, i per l’altra banda estàvem davant d’una antiga Casa de la Misericòrdia i Hospici, fent actualment les funcions de Casa de Cultura de Girona.

Mentre que la història de l’Hospital de Santa Caterina podria seguir-se fins el segle XIII, l’hospici té una història més curta, ja que va obrir l’any 1769. El nostre guia ens va il·lustrar sobre la finalitat d’aquesta segona institució, explicant-nos que, si bé més endavant el seu ús es va eixamplar, primerament aquesta Casa de la Misericòrdia acollia només dones i nenes pobres, amb una finalitat assistencial i moralitzant, funcionant com a manera d’enfrontar pràctiques relacionades amb la misèria com ara la prostitució i l’abandonament d’infants. Però també vam poder veure des d’aquest hospici en concret com funcionava la beneficència. Va ser un noble gironí, Ignasi de Colomer i de Cruïlles, qui va proposar i finançar la construcció d’aquest edifici, de manera que a la façana principal encara avui podem trobar el seu record en forma d’escut familiar. Per altra banda, vam assabentar-nos que a l’Hospital de Santa Caterina hi podem trobar una farmàcia hospitalària que data del segle XVII, on hi ha una rica col·lecció de ceràmiques i pots. Tot i que aquest espai només es pot visitar els caps de setmana i festius, el guia de la nostra ruta ens va proporcionar unes fotografies on vam poder fer una ullada a aquest rellevant punt de la ciència a Girona.

Metge d’Algullana Laureà Dalmau i Pla

A tota aquesta riquesa patrimonial de la Plaça de l’Hospital hi hem de sumar, finalment, l’estàtua, inaugurada el 2014, d’un metge d’Algullana, Laureà Dalmau i Pla, qui dirigí l’Hospital de Girona durant la Guerra Civil espanyola i havia estat membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i uns dels ponents de l’Estatut de Núria.

Pont de Pedra o Pont d’Isabel II 1856

 

Deixant la medicina enrere, vam continuar cap al Pont de Pedra o Pont d’Isabel II, del 1856, que travessa el riu Onyar. No només vam conèixer l’origen d’aquest pont, sinó que també vam saber-ne més sobre el material del qual està fet, tot comentant com Girona és coneguda com la ciutat dels quatre rius. Ara bé, també vam poder fer-nos una idea de la importància de la gestió de les seves aigües, tot veient, des del mig del pont, el desguàs del rec Monar, del segle X, que deriva aigua del riu Ter, i que el nostre guia ens va comparar amb el rec Comtal de Barcelona. Seguidament, vam traslladar-nos a un altre pont de l’Onyar, també cèlebre pel material del qual està fet, ja que, entre d’altres noms, és conegut com el Pont de Ferro. El seu color roig el trobem referit a la denominació com a Pont de les Palanques Vermelles, però vam saber que aquesta es refereix a un pont anterior a l’actual, que va ser construït el 1877. Un altre dels seus noms és Point Eiffel, ja que la constructora va ser aquesta empresa de París. Va ser aquest pont el que ens dugué cap a la resta de la nostra ruta, cap al Barri Vell de la ciutat.

Constructora del Pont de l’Onyar 1877

Vista del Pont de l’Onyar

La nostra primera parada a l’altra banda de l’Onyar fou la Plaça del Vi, on vam poder saber que Girona va ser la primera ciutat de l’Estat espanyol que va implantar enllumenat elèctric, el 1886, i de les primeres a tot el món en estar enllumenada d’aquesta manera en la totalitat del seu territori urbà. Des d’aquesta mateixa ubicació, el doctor Carandell ens va explicar que Girona també havia estat, només uns anys abans de l’arribada de la llum elèctrica, al 1877, el lloc des d’on es va fer la primera trucada telefònica interurbana de l’Estat espanyol. A més, havia estat el mateix enginyer gironí, Narcís Xifra, qui havia estat a càrrec de la tècnica d’ambdós esdeveniments. En aquesta segona ocasió va fer-ho juntament amb el músic i òptic Francesc Dalmau i Faura, natural de Manresa, i el seu fill Tomàs, que van aconseguir l’aparell d’Edison per a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Aquesta primera trucada va fer-se des de dues estacions de ferrocarril de Girona i Barcelona. Després d’aquesta “parada tècnica”, vam pujar cap al carrer de la Força, on vam veure l’edifici de l’Institut Vell, situat a la Placeta homònima, on també hi trobem el Museu d’Història de Girona i l’Arxiu Municipal de la ciutat. Aquest Institut és el lloc des d’on es van repetir més trucades de telèfon experimentals, i on Narcís Xifra, que també era catedràtic de matemàtiques, va ser professor durant uns anys.

 

Call jueu de Girona

Abans d’arribar a l’Institut Vell, però, el nostre guia va comentar des d’un punt de vista d’història de la ciència el fet que estàvem travessant el call jueu. Parats a l’inici de la Pujada de la Catedral, vam endinsar-nos en la història de l’astronomia feta per jueus de Girona durant l’Edat Mitjana, que el doctor Carandell va enriquir amb explicacions historiogràfiques sobre les dificultats que enfronten els historiadors de la ciència a l’hora de determinar l’autoria dels textos de l’època, i fins i tot les biografies dels actors històrics en qüestió, especialment per la confusió de noms existent a les fonts primàries disponibles. Feta aquesta incursió en les ciències de la naturalesa medievals, vam dirigir-nos al punt final del nostre recorregut: la Plaça de la Catedral. En aquesta magnífica localització el nostre guia va comentar, fent servir fotografies, el valuós Tapís Romànic de la Creació, del segle XI, que es troba al Museu Capitular de la Catedral de Santa Maria. Així, vam poder mirar aquest objecte històric i cultural amb nous ulls, fixant-nos no només en com s’hi representa la naturalesa i els seus elements narratius i simbòlics, sinó també en el seu caràcter de peça material.

 

Plaça de la Catedralf

Tot i que no vam caminar més enllà d’aquest punt de la ciutat, després d’una hora i mitja de passejada, l’itinerari no va acabar pas amb el tapís, sinó que el guia va dirigir un enriquidor torn de comentaris i suggeriments. D’aquesta manera, vam poder saber també que aquesta interessant excursió científica promet no ser la última per la ciutat dels quatre rius, ja que a Girona encara es poden trobar més traces del passat de les ciències i les tècniques com ara establiments artesanals o industrials, i col·leccions rellevants com la del Museu del Cinema. Aquest caràcter obert i participatiu de l’itinerari va complementar, doncs, la mirada de l’historiador que ens guiava, i que va fer que els llocs i el patrimoni més o menys conegut pels locals i visitants freqüents de la ciutat adquirís una nova dimensió, la relativa a la ciència. Ara bé, el més destacable de l’itinerari és que aquesta dimensió científica no la vam conèixer com quelcom simple i lineal, sinó com una multiplicitat d’esdeveniments, empreses polítiques i privades, trajectòries biogràfiques, i recerques teòriques, com bé prometia el nostre guia al començament de l’itinerari, quan va eixamplar el concepte de “ciència” de la mà del qual passejaríem aquell mati.