Col·loquis de la SCHCT (2018–2019)
“Els hospitals reunits de la Santa Creu i de Sant Pau: el projecte no culminat de Domènech i Muntaner”
Dia: Dimecres 6 de febrer de 2019, 20h.
Lloc: Acadèmia de Ciències Mèdiques.
Carrer Major de Can Caralleu, 1-7, Barcelona.
Ponent: Miquel Terreu (arxiver de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, llicenciat en física i màster en història de la ciència i en arxivística i gestió de documents).
Resum: Entre 1902 i 1911, Lluís Domènech i Montaner redacta un projecte que integra dos hospitals en un mateix conjunt: L’Hospital de Sant Pau, i l’Hospital de la Santa Creu. El primer, sorgeix de la iniciativa de Pau Gil i Serra, banquer català establert a París, que a la seva mort el 1896 deixa la meitat de la seva fortuna per a construir un hospital a Barcelona. El segon, seria la nova seu de l’històric Hospital de la Santa Creu, que ocupa un edifici gòtic al Raval des de la seva fundació el 1401. Un cop Domènech rep l’encàrrec de les dues parts, realitza una recerca ingent per a documentar-se, recollint informació de 240 establiments hospitalaris de tot el món, principalment europeus i nord-americans. Domènech analitza les diverses solucions arquitectòniques adoptades als diversos països al llarg del temps, cosa que li permet adaptar-les i integrar-les magistralment al seu projecte, que concep com un hospital pavellonal format per 48 pavellons independents, amb capacitat per a 1.000 malalts. Els terrenys on s’han d’emplaçar els dos hospitals consisteixen en un gran rectangle de 145.500 m² a la falda de la muntanya del Guinardó. L’espai s’organitza per mitjà de dues vies principals que travessen el terreny seguint les direccions dels punts cardinals, tot creant quatre sectors diferenciats, destinats a dones – malalties infeccioses, dones – malalties no infeccioses, homes – malalties infeccioses i homes – malalties no infeccioses. 24 dels 48 pavellons es destinen a infermeries, és a dir, els que allotgen els llits per als malalts: de cirurgia, de medicina, de ginecologia, i de malalties especials al sector de no infeccioses; de sífilis, de tuberculosi, de tifus, de verola i d’aïllament al sector d’infeccioses. Tot i estar adaptats a cada especialitat, aquests pavellons presenten característiques comunes, com la orientació longitudinal d’est a oest, i la disposició general: cos frontal amb sala de dia, despatxos i torre d’aigües, i cos posterior amb sales d’aïllament. Els pavellons de serveis, en canvi, són molt diferents entre sí, depenent de la funció a la que estiguin destinats o l’activitat que hagi d’acollir, ja siguin serveis mèdico-sanitaris especialitzats (observació, operacions, dispensari, pensionat, obstetrícia, hospital infantil, aïllament cel·lular, autòpsies, capella mortuòria), administratius (central, administració, església) o tècnics (torre d’aigües, màquines, desinfecció, destrucció). Gairebé tots es situen al perímetre exterior per tal de permetre un accés independent des del carrer, evitant el contacte amb els malalts per a benefici d’aquests. Finalment, Domènech va preveure unes galeries subterrànies per a connectar tots els pavellons de l’Hospital, no pas pensades per a servir de pas per al personal sanitari ni pels malalts, sinó únicament com a vies de servei: pas de les conduccions d‘aigua, gas i llum que abastia els pavellons, accés del personal de manteniment, reparació, etc. Domènech en projecta de dos tipus: unes de més amples, que permeten el pas de vehicles per al transport de material, i unes de més estretes, només per al pas a peu, entre els pavellons d’infeccioses. En conjunt, estem davant d’una obra magna que, si s’hagués construït, hauria estat sens dubte un hospital de referència al món sencer per les solucions constructives que incorpora.
Sessió col·laborativa entre la Societat Catalana d’Història de la Medicina i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.