Entrevista a Dolors Aleu (1857-1913)

“Aquesta obsessió per fer-nos belles ens acaba fent mal… i no només físicament”

Per Núria Pujol, amb la col·laboració de Sara Fajula i Consuelo Flecha

Dolors Aleu és nascuda i criada a Barcelona, de pare prioratí i mare barcelonina. Seguint els passos d’Elena Maseras, fou la segona donar en cursar medicina a la Universitat de Barcelona (1874-1879), quan la facultat estava ubicada a Ciutat Vella, juntament a l’antic Hospital de la Santa Creu. De la mateixa manera que les seves companyes Elena Maseras i Martina Castells, en superar l’etapa universitària barcelonina hagué d’esperar tres llargs anys a què les institucions li concedissin els permisos per a llicenciar-se a Madrid el 1882, on mesos més tard es convertí en la primera dona en doctorar-se en medicina a Espanya. La seva tesi reivindicava el dret de les dones a estudiar amb la finalitat de poder exercir la professió que desitgessin, així com la necessitat de deslliurar-se de la cotilla. Va exercir durant gairebé un quart de segle com a metgessa ginecòloga, obstetra i pediatra a la seva pròpia consulta a la ciutat de Barcelona.

Dolors Aleu al seu despatx [Família Cuyàs Robinson]. Font:
[Galeria de metges catalans]

En un viatge espacio-temporal ens plantem l’any 1909 al despatx de la doctora Aleu a la Rambla de les Flors. Embrancada en la lectura d’algun dels seus manuals de medicina, en veure’ns arribar tanca el llibre, alça la vista i somriu disposada a donar una resposta afable a les nostres preguntes. Gràcies, Dolors.

D’on et venen aquestes ganes de ser metgessa? De petita ja volies ser-ho?
De petita, no hauria gosat ni plantejar-m’ho. Molt menys dir-ho en veu alta. Jo era una nena molt tímida i callada, em podia passar hores i hores llegint a la meva butaca, i abstreta en el meu món. Va ser quan em vaig fer més gran, a l’adolescència, que em va començar a picar la curiositat per com seria exercir aquesta professió. Les novel·les eren plenes d’històries relacionades amb metges, medicina, experiments, del positivisme de l’època…També suposo que inconscientment hi va tenir una mica a veure el meu pare, en Joan Aleu. Ell va estar molt implicat durant el sexenni revolucionari, encapçalant els piquets del Raval, i va lluitar pel sufragi universal. Tot i que no fos metge, penso que em va transmetre els valors vocacionals de la medicina, que al final és una professió de caire social.

I a casa teva, com van viure la teva voluntat d’estudiar medicina?

Al principi els va xocar, però he de reconèixer que ho van portar molt bé. El pare, que era cap de la guarda urbana, em va posar dos escortes. Jo hagués preferit anar a classe sola, però no reconec que no em quedava més remei que anar amb ells, una ocasió fins i tot em van arribar a tirar pedres, així que imagina’t el que hagués pogut passar si no. A més a més , més enllà del fet de ser una dona en un món que suposadament no em pertanyia, hem de sumar-li que se sortia de la segona república, i era un moment de molta inestabilitat política.

Per llegir l’entrevista sencera clica aquí.